Tweet
At last, the spanish worker gets it and apologizes
A letter appeared today in the spanish newspaper "La Vanguardia", translated from catalan by yours truly. Enjoy.
The original at La Vanguardia (premium content) (free site since monday) reads:
THE READER exposes
I accuse me
ERIC FERRER CANET - Subscriber Granollers
I accuse me of being an employee with a permanent contract, that has been working for over 15 years in the same company and who is entitled to a severance pay of 45 days of salary per year worked. I earn a wage far above my productivity, competitiveness, flexibility, let alone my zero mobility. I do not work enough, do not make efforts, do not want to learn or improve, do not get training, let alone accept sacrifices or want to prosper. I'm always thinking in completing my eight hours and run out only to hack around, completing my 48 hours and run away for the weekend and wanting to reach 65 and leave spluttering to cash my pension.
Today, I know I'm guilty of living in an unreal bubble, an unfair and unjustifiable duality. Today, I know that the systemic crisis we're suffering bears on my conscience.
Therefore, I apologize to the four million and a half of unemployed, to the employers, to the government, to the opposition, to the European Union, to the International Monetary Fund, to Angela Merkel, to Obama, to Hu Jintao, to the public officials, to the journalists, economists, talk show guests, to the markets in general and the one next to home in particular, to the banks, to the "cajas", to the homeless that will have less offices where to shelter this winter, and to my admired Micah P. Hinson because I haven't yet bought his last work.
But above all, I apologize to my parents, both retired, 84 and 85, whose pension has been frozen because of me.
And for not having noticed before, seeing them sitting on the couch, that, in fact, life is already a temporary contract with shitty conditions where you always get fired without compensation.
I accuse me
ERIC FERRER CANET - Subscriber Granollers
I accuse me of being an employee with a permanent contract, that has been working for over 15 years in the same company and who is entitled to a severance pay of 45 days of salary per year worked. I earn a wage far above my productivity, competitiveness, flexibility, let alone my zero mobility. I do not work enough, do not make efforts, do not want to learn or improve, do not get training, let alone accept sacrifices or want to prosper. I'm always thinking in completing my eight hours and run out only to hack around, completing my 48 hours and run away for the weekend and wanting to reach 65 and leave spluttering to cash my pension.
Today, I know I'm guilty of living in an unreal bubble, an unfair and unjustifiable duality. Today, I know that the systemic crisis we're suffering bears on my conscience.
Therefore, I apologize to the four million and a half of unemployed, to the employers, to the government, to the opposition, to the European Union, to the International Monetary Fund, to Angela Merkel, to Obama, to Hu Jintao, to the public officials, to the journalists, economists, talk show guests, to the markets in general and the one next to home in particular, to the banks, to the "cajas", to the homeless that will have less offices where to shelter this winter, and to my admired Micah P. Hinson because I haven't yet bought his last work.
But above all, I apologize to my parents, both retired, 84 and 85, whose pension has been frozen because of me.
And for not having noticed before, seeing them sitting on the couch, that, in fact, life is already a temporary contract with shitty conditions where you always get fired without compensation.
EL LECTOR EXPONE
Jo m´acuso
ENRIC CANET FERRER - Subscriptor Granollers
Jo m´acuso de ser un assalariat amb un contracte indefinit, treballar durant més de 15 anys en una mateixa empresa i haver de ser indemnitzat amb 45 dies per any treballat. Guanyar un salari molt per sobre de la meva productivitat, competitivitat, flexibilitat i ja no diguem de la meva nul · la mobilitat. No treballar suficient, no esforçar-me, no voler aprendre ni millorar, no formar-me, i ja no diguem acceptar sacrificis i voler prosperar. Pensar a fer les vuit hores i sortir pitant a vaguejar, fer les 48 hores i sortir corrents de cap de setmana i voler arribar als 65 anys i sortir ranquejant a cobrar la jubilació.
Avui, sé que soc culpable de viure en una bombolla irreal, en una dualitat injusta i injustificable. Avui, sé que la crisi sistèmica en què estem ficats recau sobre la meva consciència.
Per tot això, demano perdó als quatre milions i mig d´aturats, als empresaris, al Govern, a l´oposició, a la Unió Europea, al Fons Monetari Internacional, a Angela Merkel, a Obama, a Hu Jintao, als funcionaris, als periodistes, economistes, tertulians, als mercats en general i al del costat de casa en particular, als bancs, a les caixes, als indigents que aquest proper hivern tindran menys oficines on aixoplugar-se i al meu admirat Micah P. Hinson per no haver-li comprat encara el seu últim treball.
Però per sobre de tot, demano perdó als meus pares, jubilats tot dos de 84 i 85 anys, que per culpa meva els han congelat la pensió.
I de no haver-me adonat abans, en veure´ls asseguts al sofà, que de fet la vida ja és un contracte temporal amb unes condicions de merda on sempre t´acaben acomiadant sense cap indemnització.
Jo m´acuso
ENRIC CANET FERRER - Subscriptor Granollers
Jo m´acuso de ser un assalariat amb un contracte indefinit, treballar durant més de 15 anys en una mateixa empresa i haver de ser indemnitzat amb 45 dies per any treballat. Guanyar un salari molt per sobre de la meva productivitat, competitivitat, flexibilitat i ja no diguem de la meva nul · la mobilitat. No treballar suficient, no esforçar-me, no voler aprendre ni millorar, no formar-me, i ja no diguem acceptar sacrificis i voler prosperar. Pensar a fer les vuit hores i sortir pitant a vaguejar, fer les 48 hores i sortir corrents de cap de setmana i voler arribar als 65 anys i sortir ranquejant a cobrar la jubilació.
Avui, sé que soc culpable de viure en una bombolla irreal, en una dualitat injusta i injustificable. Avui, sé que la crisi sistèmica en què estem ficats recau sobre la meva consciència.
Per tot això, demano perdó als quatre milions i mig d´aturats, als empresaris, al Govern, a l´oposició, a la Unió Europea, al Fons Monetari Internacional, a Angela Merkel, a Obama, a Hu Jintao, als funcionaris, als periodistes, economistes, tertulians, als mercats en general i al del costat de casa en particular, als bancs, a les caixes, als indigents que aquest proper hivern tindran menys oficines on aixoplugar-se i al meu admirat Micah P. Hinson per no haver-li comprat encara el seu últim treball.
Però per sobre de tot, demano perdó als meus pares, jubilats tot dos de 84 i 85 anys, que per culpa meva els han congelat la pensió.
I de no haver-me adonat abans, en veure´ls asseguts al sofà, que de fet la vida ja és un contracte temporal amb unes condicions de merda on sempre t´acaben acomiadant sense cap indemnització.
Comment